Salvador espriu i Castelló va neixer al 1913 a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Escolàstica Castelló i Molas.Més tard, per motius laborals, la família es va haver de traslladar a Bardcelona, on la família va ampliar amb dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluisa.
Francesc Espriu gaudia d'una situació econòmica acomodada, de manera que es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer. A part, mantenien la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien els seus familiars.
A principis dels anys vint la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada
ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Tots se'n van
sortir excepte Francesc i Maria Isabel. A ell el va deixar a les portes de la
mort però se'n va sortir, la seva germana no va tenir tanta sort. La
cura de Salvador fou molt lenta, de manera que havia de passar molt temps al
llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau. Dos anys
més tard el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port
d'Arenys que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar
la vida. Del nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat,
sempre amb el perill de recaure, de manera que era obligat a fer llit sovint.A causa d'aquesta llarga convalescència va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.
L'any 1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare. Aquesta obra són estampes de l'Antic Testament, de manera que queda demostrat el profund coneixement que tenia de les escriptures.
L'octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per seguir les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de tota la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà. També establí un llaç d'amistat molt fort amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquells moments la vida a la universitat estava molt animada ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país s'encaminava cap a la República que es proclamaria a l'abril del 1931.
Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les Lletres que el Dret. Aquesta passió el portà a publicar al febrer del 1931 El Dr. Rip, que va ser la seva primera novel·la escrita en català. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys. L'any 1932 va sortir a la venda Laia, que és una novel·la curta inspirada bàsicament a l'Arenys del segle XIX, que serveix de marc per explicar les aventures i desventures de la protagonista.
Un any més tard va participar en un creuer per la Mediterrània de quaranta-vuit dies, organitzat per la universitat. El viatge va acostar més Salvador als clàssics i va refermar la seva passió per l'egiptologia.
El 1934 va publicar Aspectes, obra que va servir per aglutinar tota la crítica en contra seu. També aquest any va presentar Els avets, obra amb què va aconseguir el seu primer premi literari: el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l'Ateneu Arenyenc.
L'any 1935 va publicar el llibre Miratge a Citera, que li va servir per reconciliar-se amb la crítica. Era una novel·la curta amable, banal, que seguia els cànons de l'època. També va presentar el llibre Ariadna al laberint grotesc, crítica sarcàstica de tot el que el rodejava.
Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn, de manera que l'any 1937 es va publicar Letizia i altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi, creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar amb la matança.
El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva notaria va passar a mans Antoni Gual Ubach, a qui Salvador va passar a ajudar per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida".
En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana ell es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees apareix l'any 1946 el seu primer llibre de poemes, Cementiri de Sinera, en què crea el mite de Sinera.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un llenguatge esquemàtic però alhora molt ric, per demostrar les grans possibilitats del català en una època en què semblava condemnat a desaparèixer.
El 7 d'agost de 1950 va morir la seva mare de càncer, fet que va significar un cop molt fort per l'escriptor ja que l'admirava i estimava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint.
L'any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres proses, en que inclou un estudi de l'obra del seu difunt amic. El 1960 apareix La pell de brau, llibre que tractava els temes importants de la Catalunya de l'època, pel qual va rebre una bona acollida per part dels joves intel·lectuals. Aquests van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la resistència.
Salvador Espriu es va mantenir solter tota la vida i gaudia de certa fama de misogin, fet pel qual es van crear rumors sobre la seva homosexualitat, als quals ell responia amb una rotunda negativa.
L'any 1979 va tenir un preinfart i va haver de ser internat a la clínica Sant Jordi. A partir d'aquest moment la situació de la seva salut va començar a ser molt greu. Llavors, a partir de l'any 1980 va començar a rebre tot un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la medalla d'or de la Ciutat de Barcelona. L'any 1981 va publicar el llibre Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i sempre va seguir escrivint, fins a la seva mort.
El 19 de desembre del 1984 va haver de ser ingressat a la clínica Quirón, però li van donar l'alta el dia 27 del mateix mes. El 18 de febrer del 1985 va tornar a l'hospital. Aquesta vegada va haver de ser ingressat a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 72 anys. Primer se li va instal·lar una capella ardent al Palau de la Generalitat i el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, en un acte multitudinari.
