EL PIS LLOGAT

El terra d’aquella casa era ben polit i net. En entra vaig trobar-me un anell de casats amb una nota al costat: “T’esperava, vine’m a buscar al carrer Alba Rosa Nº 16 primer pis. Vaig agafar la nota conjuntament amb l’anell i vaig emprendre camí cap aquell carrer.

Truco al timbre, ningú obra, de cop en el meu pensament hi ha una lluita entre la meva consciencia i el meu pensament.

-Entra!

-No entris

-Vols fer el favor d’entrar?

-Moriràs, no entris, no siguis absurd!

De cop d’aquella porta me’n va sortir una noia molt bonica. Se’m va presentar i al donar-me la mà vaig fixar-me que portava el mateix anell que jo havia trobat en el pis de lloguer que acabava de llogar. Em va voler fer entrar però vaig decidir anar-hi un altre dia.

A l’endemà vaig presentar-me altre cop davant del portal d’aquell pis, ella tot just arribava d’algun lloc. Em va fer entrar i jo vaig acceptar. Li feia preguntes i no me’n arribava a contestar cap.

-I com és que m’hi esperava?

-Quants anys tens? (canviant de tema)

-20 anys acabats de fer -va contestar- I què hi feia l’anell al pis?

-Com has dit que et deies? ( tornant a canviar de tema)

Vaig agafar la jaqueta hi vaig marxar sense contestar-la. Als dies següents van començar a passar coses al pis, les llums s’apagaven, i s’encenien, el vídeo caset s’engegava i s’apagava, les portes feien soroll...

Al despertar vaig trobar-me una altre nota: “Viuràs condemnat a la por”.

Ràpidament vaig anar-la a veure, vaig dir-li que a quina mena de joc estava jugant i de cop sense donar-me’n conte em vaig veure atrapat en un munt de cordes.

Vaig preguntar-li moltíssimes coses de les quals cap me’n va dir la resposta. Estava fet un embolic.

De cop, davant dels meus ulls va aparèixer un llibre obert per la pàgina 13. Segons diuen, el número 13 és el de la mala sort. En aquells moments vaig veure com el món se’m queia a sobre. Del llibre en van sortir unes paraules, les mateixes que a l’ultima nota. A partir d’aquell moment la meva vida va canviar.

[...]

A hores d’ara em trobo altre cop a la casa que vaig llogar, no me’n recordo de gaire res, només sé que estic casat, que al dit anul·lar de la mà dreta porto l’anell que en un principi m’havia trobat en el pis de lloguer. Pel pis no paren de corretejar dues nenes rosses i una dona que sembla ser la meva esposa amb un aspecte molt familiar.

PERE CALDERS

(Barcelona, 1912 - 1994) Escriptor i periodista espanyol en llengua catalana de singular obra, caracteritzada per l'ús metaliterari del sobrenatural en diverses de les seves formes. Va cursar estudis a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, i va combinar la seva vocació literària amb l'activitat de dibuixant. Al 1936 va participar en la direcció de la revista L'Esquella de la Torratxa i va publicar la novel · la La glòria del doctor Larén (La glòria del doctor Laren) i el llibre de contes El primer Arlequí (El primer arlequí). Aquest últim va ser l'inici del que seria la faceta més destacada i coneguda de l'autor: la narració curta en què refusa el tractament directe de la realitat per relatar mitjançant la mitologia i el símbol, amb una gran habilitat per barrejar realitat i fantasia.


Durant la guerra civil, va escriure Unitats de xoc (1938, Unitats de xoc) i la novel · la Gaeli il 'home deu (Gaeli i l'home déu), que va ser extraviada, editant-se en 1986. En acabar la guerra es va exiliar a Mèxic. En 1955 va publicar el recull de contes Cròniques de la veritat oculta (Cròniques de la veritat oculta), que va obtenir el Premi Víctor Català. Altres volums de relats van ser Gent de l'alta vall (1957, Gent de l'alta vall) i Demà ​​a les tres de la matinada (1959, Demà ​​a les tres de la matinada).

La seva activitat periodística va ser intensa durant la seva estada al país nord-americà, col · laborant a La Revista de Catalunya, La Nostra Revista i Pont Blau, a més de participar en la fundació de la publicació periòdica Lletres i redactar els Fascicles literaris (1958-1959). De tornada a Barcelona (1963), va publicar més col · leccions de contes: Aquí descansa Nevares (Aquí descansa Nevares, 1967), Tots els contes (1968, Tots els contes), recopilació de les seves narracions que va rebre el Premi Crítica Serra d'Or en 1969, i Invasió subtil i altres contes (1978, Invasió subtil i altres contes, Premi Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or), així com les novel · les l'ombra de l'atzavara (1964, l'ombra de l'atzavara, Premi Sant Jordi) i Ronda naval sota la boira (1966, Ronda naval sota la boira).

L'èxit popular li va arribar el 1979 amb l'escenificació de diversos relats seus per part del grup teatral Dagoll Dagom, sota el títol d'Antaviana, i es va acompanyar del reconeixement institucional: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1986), Premi Narrativa Ciutat de Barcelona (1987), Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1992) i Premi Nacional de Periodisme (1993).

MICRORELATS:

Diuen que el microrelat és un gènere del futur. El món actual, avesat a l'acció i a les presses, no està per romanços. S'han acabat les descripcions precises i els monòlegs farcits de reflexions. Ara cal tirar pel dret, i quantes menys paraules es facin servir, millor. Tot això ja ho devia intuir el gran Pere Calders l'any 1984. La tercera part del seu De teves a meves (Editorial Laia) – un recull de 32 contes que, tal i com diu la portada, acaben més o menys bé – porta per títol “Contes breus”. Quinze històries de tres línies a mitja pàgina; en l'argot del 2008, quinze “Microrelats” o “Microcontes".

El REALISME MÀGIC:

El realisme màgic és un moviment literari hispanoamericà que neix com a via d'experimentació de noves formes narratives. Recull aspectes del regionalisme, del neorrealisme i de la novel·la de protesta, i intenta adoptar els recursos estilístics de la poesia a la prosa. Amb la imaginació com millor aliada, transforma els fets normals i quotidians, en un relat mític i fantàstic, i el dóna un aire més eteri gràcies a la utilització de recursos onírics. És un moviment innovador, que ha integrat en la literatura el univers físic i simbòlic del mon indígena americà: les creences ancestrals, la natura, la història, el mite i la màgia. Amb la combinació de tots aquests aspectes, i buscant la autenticitat, aconsegueix que l'irreal sembli real, i que la narració es converteixi en una "història-somni-poesía".
El primer escriptor que va començar a impregnar la realitat de la màgia va ser Demetrio Aguilera Malta, encara que no va ser conscient de la rellevància que tindria la seva innovació estilística. Alguns anys després de la aparició de les primeres obres de Aguilar Malta, Miguel Ángel Asturias i Alejo Carpentier anunciarien la teoria de "lo maravilloso", i marcarien les bases i característiques del nou estil. Posteriorment, el realisme màgic ha donat escriptors com Gabriel García Márquez, Isabel Allende o Laura Esquivel.Arundhati Roy ha estat comparada amb Gabriel García Márquez, pel poder de evocació que té la seva narrativa, la riquesa de la descripció i la seva capacitat per anar més enllà dels límits palpables de la realitat. Qualificada per molts com escriptora del realisme màgic, la seva prosa reuneix la tríade "història-somni-poesia", i el seu domini absolut de les imatges i del llenguatge, fan que la seva recreació del món de la infància sigui insuperable.

L'obra "llibertat"

LLIBERTAT:

L’acció de Llibertat se situa en un poble català de principis del segle XX. Un indià procedent d’Amèrica torna al seu poble natal acompanyat per en Jaumet, un nen negre, que és adoptat per la població. Els vilatans volen demostrar la seva suposada tolerància però el noi també és una atracció de fira. Mentre en Jaumet és un nen inofensiu, el poble parla de fraternitat, progrés i llibertat, però quan en Jaumet es fa gran i li sorgeixen inquietuds i sentiments propis de l’edat, el que abans era un divertiment comença a ser vist com una amenaça.  

Ser diferent en un món tradicional  tot i no ser el text més conegut de Santiago Rusiñol, és una de les seves obres més ben valorades. Té el mèrit d’avançar-se al seu temps i de proposar, amb un esperit liberal, un debat que preval avui dia: el racisme i la profunda hipocresia que,  alhora de la veritat, encara s’amaga sota els fonaments de la nostra mentalitat. La tornada d’un indià procedent d’Amèrica al seu poble natal canviarà per sempre més les vides dels vilatans.   

Llibertat és una obra sobre el racisme i la indiferència que 112 anys després de ser escrita continua sent vigent.  

Casamajor es torna a posar sota les ordres de Mestres tot just unes setmanes després d’haver interpretat l’obra Dispara / Agafa tresor / Repeteix, del dramaturg britànic Mark Ravenhill, una funció coral sobre l’absurd i la crueltat de la guerra i la violència

MOVIMENT SURREALISTA

SURREALISME:

Aquest moviment artístic, intel·lectual i cultural en general s'orienta al voltant de la persecució de l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginativas i crítiques de l'inconscient i l'assoliment d'un estat diferent de, "més que" i més veritable que la realitat tangible i quotidiana: el "sur-real", per sobre de la realitat. Per a molts surrealistes, aquesta cerca de transcendir la realitat tangible i d'assolir-ne una que incorporés els elements de la imaginació i l'inconscient s'ha manifestat en l'intent de portar a terme una revolució personal, cultural, política i social, a vegades concebuda o descrita com una transformació completa de la vida a través de la llibertat, la poesia, l'amor i el sexe. En paraules d'André Breton, generalment considerat el fundador del surrealisme: "la bellesa serà convulsiva o no ho serà". Diversos cops els adherents al surrealisme han militat en el comunisme i en l'anarquisme per avançar un canvi polític social i polític de termes radicals, amb l'argument que només quan les institucions del treball, la família i l'educació hagin estat transformades es podrà fer possible una participació general en el surreal. Més recentment, alguns surrealistes s'han involucrat en el moviment feminista i en activitats radicals de protecció del medi ambient per raons similars.
La paraula surreal és emprada a vegades amb la intenció de descriure juxtaposicions inesperades o l'ús de nonsequiturs en l'art o en el diàleg, particularment quan aquestes juxtaposicions són presentades com si fossin consistents. Aquestes interpretacions normalment són independents de la noció surrealista del terme i molts cops no hi tenen cap connexió directa, i són emprades tant en contexts formals com en informals. Aquest ús ha estat durament criticat pels surrealistes.

• Característiques generals

Ja en 1866, Zola havia escrit: «L’obra d’art és el resultat de síntesi entre un element
fix, la naturalesa, i un element variable, l’home». Aquest equilibri s’ha assolit en la
història de l’art molt poques vegades. Els moviments estètics del segle XX han
aprofundit, parcialment, només en un dels sentits: objectiu o subjectiu. El grup De Stijl,
Malèvitx i Mondrian han basat la seva pintura en un dogmatisme racional, en la
recerca d’una realitat suprema i absoluta, o geomètrica. Com a reacció a aquest
racionalisme, sorgeixen els dadaistes i els surrealistes, que es declaren a favor de les
lleis o antilleis de l’atzar. La bellesa pot sorgir «de la trobada fortuïta d’una màquina de
cosir y un paraigües en una taula de dissecció».
L’anarquisme dadaista pretenia destruir tots els valors establerts, totes les regles
estètiques, socials i polítiques de la nostra cultura. Per això, el surrealisme sorgeix
immediatament amb un programa constructiu que ofereix una nova opció cultural per
aquest món assolat per la revolució Dadà. La gran importància del surrealisme estreba
en el seu esperit positiu, que apareix com un testimoni de fe en la creació enfront del
panorama nihilista o escèptic del seu temps. La finalitat del moviment és, en paraules 

de Breton, sintetitzar els conceptes, fins aleshores contradictoris, de somni i realitat en
una realitat absoluta, en una “surrealitat".
Els surrealistes, tanmateix, no renunciaven a proclamar l’alliberació de l’home. El seu fi
primordial era precisament redimir a la humanitat de l’utilitarisme irrisori de l’època. La
imaginació és l’arma que esgrimeixen per complir el seu programa revolucionari.
El fi del surrealisme és, en certa manera, la recerca del que és meravellós. Per
conseguir aquest propòsit no dubten a agrupar i reunir els objectes més contradictoris.
Per a Breton, la millor imatge surrealista és aquella que presenta un grau més alt
d’arbitrarietat. El surrealisme pretén arribar a la superació dels contraris, i per això
recorre sense por a la representació d’elements contradictoris. Per aquest fi utilitza fins
i tot la ironia o l’humor, aprofitant així els equívocs i els múltiples significats de la
realitat. Altres vegades recorre al subconscient o al somni per resoldre la lluita dels
contraris en una atmosfera màgica o al·lucinant.

NEOPOPULARISME

• El neopopularisme va se un corrent poètic que va sorgir al segle XIX a partir del post-romanticisme, aquest va influir especialment en la generació del 27, un reconegut gruop de poetes del segle XX.

• Van conrear aquest estil: Federico García Lorca, Rafael Alberti, Emilio Prados, Gerardo Diego, Dámaso Alonso i Bartomeu Rosselló-Pòrcil, entre altres. 

•  El Neopopularisme va ser un moviment especialment andalús, sorgit com una reacció contra la literatura massa elitista i universalista del Modernismo i la fredor i hermetismo de les Avantguardes, especialment de l'Ultraísmo . 

•  Tracta d'imitar la métrica i l'esperit popular (Volksgeist) de la lírica tradicional inclosa en els cançoners del Renaixament, com els de Gil Vicente i Juan de l'Alzina...

•  Va ser el moviment més eficaç contra el Modernisme i també contra els ismos previs a ell. Al modernisme ho va posar una temàtica tradicional i un joc preciosos d'imatges noves. El retorn al popular afecta als temes i a la métrica. Van utilitzar el romanç, les còpies i les formes realistes gracioses dels cançoners medievals.

         L'ORIGEN DEL CORRENT:

• L'origen del neopopularisme es troba en el grup dels poetes post-romantics inspirats per Heinrich Heine, dels quals  destaquen: Gustavo Adolfo Bécquer, Augusto Ferrán i Rosalía de Castro.

• Amb la finalitat d'oposar-se a la poesia del modernisme i als moviments d'avantguarda.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

SONET FÀCIL A UN AMIC DE BELLA CONVERSA

 

 Oh! que metefísicament

descabdella i explicava,

deslligant la paraula esclava,

nuesa entre goig i turment!

Cada mot fugis en el vent 

de l'absència en què es deturava:

subtil de seny i excés, semblava

fingir la tornada amatent.

En el dilit del pensament 

hi havia una aigua que brillava

amb un dringar fúlgid d'argent.

Trofeu del goig i del turment

del mot que, quan es defullava,

queia metafísicament

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer el 13 d'agost de 1913 a Ciutat de Mallorca. D'origen humil, va cursar la carrera de Filosofia i Lletres, de la qual es va llicenciar amb premi extraordinari. Va fer els estudis primaris al col·legi dels pares teatins i l'any 1923, va ingressar a l'Institut de Palma, on va ser alumne de Gabriel Alomar, que li va encomanar l'interès per la literatura i el va animar a col·laborar a la premsa local. El 1930 va publicar a Madrid una Antología de poetas mallorquines que va prologar i, en part, va traduir. 

Becat per la Diputació de les Illes, es va traslladar a Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres i va viure a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on va organitzar la biblioteca i la va dirigir. L'any 1931 va ser delegat de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya al Congrés d'Estudiants Hispànics de Madrid.

A la Universitat va fer dues amistats decisives: Carles Riba, del qual va ser deixeble, i Salvador Espriu. L'any 1933 va participar en un creuer pel Mediterrani amb el grup d'universitaris. Alguns dels seus poemes són fruit d'aquesta experiència per terres d'Egipte, Palestina i Grècia. Els reculls Nou poemes (1935) i Quadern de sonets (1934) poden considerar-se primeres provatures i revelen les influències rebudes d'una banda de l'anomenada Escola Mallorquina, pel que fa a la contenció del sentiment i la forma treballada, i, de l'altra, la influència rebuda del seu mestre de jove, Gabriel Alomar, pel que fa a la recerca de la sonoritat de les paraules i per la tria temàtica.

L'any 1935 es va traslladar a Madrid per preparar el doctorat sobre l'estil de Gracián, i l'any 1936 hi va tornar per enllestir oposicions a una adjuntia de càtedra d'institut. Va exercir a l'Escola Plurilingüe i va mantenir contactes amb editors madrilenys. S'autoanomenava "català de Mallorca" i es va preocupar de la incorporació de la literatura de les illes Balears als corrents peninsulars.

Quan va començar la guerra civil espanyola, va tornar a Barcelona i va col·laborar en diverses tasques culturals a la rereguarda fins que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit, però, llavors, sobtadament va patir una tuberculosi i va ser traslladat al sanatori del Brull, al Montseny (Osona) on va morir al cap de pocs dies, el primer de gener de 1938.

Pòstumament es va publicar el tercer recull poètic, Imitació del foc, (1938), que representa la culminació de la seva trajectòria poètica i en el qual es troben ressons del seu interès per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Rafael Alberti i també la forma acurada de Jorge Guillén. No hi falten tampoc repercussions del surrealisme europeu i de l'avantguardisme introduït a Mallorca pel seu amic M. A. Colomar. Aquesta obra era dedicada al seu amic, l'escriptor Salvador Espriu. Precisament, aquest autor, després de la guerra civil, es va decidir per la poesia, arran de la mort de Rossellò-Pòrcel, per la qual s'havia sentit molt afectat.

A més de l'obra poètica, Rosselló-Pòrcel va traduir diversos textos com ara la Història del soldat, de Ramuz, que es va poder representar, i d'altres peces del francès i del llatí, que no va arribar a publicar sinó la traducció de Prometeu mal encadenat d'André Gide. La seva obra crítica, en bona part inèdita, consta dels treballs "Notas a Guillén" i "En torno a la poesía de Quevedo".

L'impacte de la seva obra va ser considerable en autors joves de la generació de la guerra civil que el consideraven un símbol de l'anomenada "generació sacrificada". Fidel a la seva memòria, Josep Palau i Fabre va compondre Imitació de Rosselló-Pòrcel, i va propiciar així que l'autor es convertís en un mite. Segons l'assagista Joan Fuster, "el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel fou un esbós del que hauria pogut ser".

Rosselló-Pòrcel va deixar una obra breu però densa, que es troba inclosa en la majoria d'antologies de poesia catalana. Rapsodes i cantants, com Maria del Mar Bonet i Celdoni Fonoll, entre d'altres, han musicat i interpretat alguns dels seus poemes.  

 Obra :

Poesia

Quadern de sonets. Barcelona, 1934.

Nou poemes. Barcelona, 1936.

Imitació del foc. Barcelona, Edicions de la Residència d'Estudiants, 1938 / Barcelona: Edicions 62, 1991.

Antologies

A quina etapa correspon "Jardí vora el mar"

ETAPA DE JARDÍ VORA EL MAR:

Jardí vora el mar és una novel·la escrita a càrrec de la notable novel·lista catalana Mercè Rodoreda, 
publicada el 1967, succeïts sis anys de confecció iniciats a Ginebra el setembre del 1959, i closos en la mateixa població el desembre de 1966.

Temps extern: l'única referència que he trobat al llibre de l'època en que està ambientada la història, és que el senyor Bellom explica que quan era jove va anar a fer fortuna a Amèrica. Per tan, arribo a la conclusió de que l'època en que es desenvolupa l'acció deu ser de principis i mitjans del segle XX. No crec que es desenvolupi al temps en que va ser escrit, ja que en aquell moment a Espanya hi havia la dictadura franquista, i suposo que en algun moment se n'hagués fet referència.

Temps intern: el temps total en què s'explica la història és de sis anys, prestant molta més atenció als estius que als hiverns.

Temps d'escriptura: aquest llibre es va escriure el 1967, any en que l'autora estava exiliada a Ginebra.

Algunes de les característiques recurrents dins l'obra de Rodoreda són una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, així com un estil narratiu poètic molt simbòlic. 

Mercè Rodoreda acaba l'obra el 1967 quan era una dona gran. Les protagonistes de les seves obres són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior. Rodoreda va saber descriure molt bé la societat catalana del segle XX i els canvis que aquesta va patir. El seu estil literari tan personal ha deixat empremta en molts escriptors posteriors.

MERCÈ RODOREDA I GURGUÍ

Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D'una banda és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.

Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l'autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l'obligarà a ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.

És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.

Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936), i Aloma (1938), que va guanyar el premi Crexells.

Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart. 

Cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.

Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n'és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l'escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa dir a Pla que es tracta d'una "novel·leta cursi" i el guanyador d'aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó, que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.

La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n'ha parlat amb l'editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.

L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).

Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).
 
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. .

El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 s'edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.

Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.


ARGUMENT DE L'OBRA: 

Aquest llibre explica la història de la familia Bohigues, que passen els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Francesc (amos de la casa) passaven els estius amb uns amics, l'Eulàlia i el Sebastià (que festejarà amb la Miranda, una de les cambreres de la casa). La Rosamaria es queda embarassada, però perd el fill. Un tal senyor Bellom compra el terreny veí a la casa i s'en construeix una, i posteriorment va a passar-hi també els estius. Un dia, els pares de l'Eugeni (un antic nòvio, amic i veí de la Rosamaria), la van a verure perquè no saben res del seu fill des de fa molt de temps, però no arriben a parlar amb ella i se'n van. Al final, resulta que la Maribel (una filla del Bellom, que s'instal·la a viure amb ell) es casa amb l'Eugeni, que acaba morint a la platja. L'hivern següent, la Rosamaria casi no surt de casa, a causa de la mort de l'Eugeni, i decideixen vendre la casa d'estiueig per no haver-hi de tornar. El Bellom s'acaba casant amb la Miranda.