Primer de tot cal comentar que en ambdues històries Creont condemna el cos mort de Polinices ha no ser enterrat i Antígona oposant-se a la decisió del rei l'enterra. De manera que en desobeir a la llei Creont l'ha de condemnar a mort. També hem de remarcar que argumentativament en la de Sòfocles Hemón, promès d'Antígona el fill de Creont, se suïcida i la reina també se suïcida, quedant Creont tot sol.
Per una part l'Antígona forta, segura d'ella i de la seva lluita i per una altra banda l'Antígona petita arrossegada pel seu destí, amb un temperament romàntic i infantil, inevitablement femenina.
La primera diferència que trobem és la condensació. A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre els seus personatges, entre l'Antígona i Creont. El món es pot resumir en ells dos, frases curtes, contundents, rotundes, Antígona i Creont, res més tot l'altre no existeix.
Espriu en canvi dona més vida als personatges els deixa parlar, s'escolten entre si, no fan grans discursos, però no són frases curtes, parlen i influeixen en les decisions personatges secundaris com poden ser Eumolp, Ismena. Allò inevitable no arriba a ser tràgic, no s'arriba a percebre la catarsi, el destinatari no s'identifica amb el personatge, no és educat en el dolor. I cosa molt destacada és que inclueix dos personatges que Sofocles no té; el Lúcid Conseller i Eumolp, aquests tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Tot i que cal remarcar que a la primera edició publicada de l'Antígona d'Espriu 1939 no sortia el lúcid conseller i que va ser inclós al marge de l'acció tardanament. Espriu implica el públic, ja que el que diu el Lúcid Conseller està dirigit, en últim terme, al mateix públic, dirigeix el seu pensament i el fa per tant més participatiu, com a oient directe. Al Renaixement , en la italiana "Commedia dell Arte", trobàvem personatges arquetípics amb aquesta mateixa funció. Eren els criats que feien confidències al públic i es mostraven molt més espavilats que els seus amos, que es veien embolicats en la trama.
Per altra banda el protagonista converteix la seva vida en quelcom digne de ser viscut tot i que al final el destí se li ve a sobre però l'espectador pensa que hauria hagut de tenir un altre destí ja que la seva lluita irracional a fet la seva vida digna de viure.
el personatge, l'Antígona que ens ha de demostrar la dignitat de la seva vida per les seves accions no és tan “pura” com pot ser la de Sòfocles, una Antígona lluitadora oposada a les accions de Creont. Es vulgui o no els personatges de Sòfocles son apallissats per la crueltat, l'Antígona del grec sí, és una vertadera tragèdia, la del català és només una dona, la reflexió d'un home dolgut per la situació del seu país però molt allunyada de la lluita irracional que espera el públic.
Em de entendre el teatre de Sòfocles, com una lluita, en el sentit més cruel de la paraula, entre les dos forces de l'ésser humà.... Antígona no és una dona ni un home és la materialització d'una de les forces, l'oposat de Creont. Sòfocles no espera donar profunditat psicològica als seus personatges, perquè no representen éssers humans, són només la lluita entre allò paradoxal del que som.
Per Espriu Antígona és una dona, amb característiques físiques, no tan dona com la seva germana i amb menys consideració, per la majoria, que aquesta, l'obstinació que té a l'hora d'enterrar el seu germà no és res més que l'intent de donar-li tribut, un paper de dona tributadora.
Els personatges de Sòfocles no saben el seu destí, van enfrontant-se poc a poc amb la realitat, els d'Espriu -i especialment Antígona- saben el que han de viure i el paper que han de fer i això porta la meta-teatral (que com abans hem anomenat, segons Nietzsche) en què actor i personatge que és el més íntim de l'obra.
En l'obra de Sòfocles no podrem mai dir amb seguretat si la veritable tragèdia és la d 'Antígona o la de Creont. Al cap i a la fi en una guerra mai guanya ningú ni tan sols els bons.
Sòfocles deixa els seus personatges, deixant a cadascun amb la seva part de raó, la seva part de culpa i la seva part de misèria. Les opinions que poden tenir a prop dels seus comportaments tota la reflexió moral està concentrada en les intervencions del cor
Espriu només recorre al cor una vegada i més aviat per honorar una mort, la d'Etèocles que es manté més aviat irrellevant dins de la història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario